domingo, 9 de diciembre de 2007

Indiana Jones and the Kingdom of the Crystall Skull

Com ja sabeu, no és habitual que penje fotografies de pel·lícules que encara no s’han estrenat al meu blog, però ja vaig fer una excepció amb aquest mateix motiu, i és que em sembla que totes les novetats sobre el millor aventurer de tots els temps ho mereixen. Ací vos presente tres noves fotos d’Indiana Jones.
Als noms de repartiment coneguts, com els de Shia Le Beouf i Karen Allen, s’hi afegeixen alguns nous, com ara els de Ray Winstone (d’actualitat per ‘Beowulf’), Cate Blanchett (com a malvada de la funció), John Hurt o Jim Broadbent.
El títol sembla que ja està confirmat de la ma de Shia Le Beouf, a quí li se va escapar en una entrevista. Es tracta de ‘Indiana Jones and the Kingdom of the Crystal Skull’, o una cosa així com “Indiana Jones i el Regne del Crani de Cristall”.
Per a acabar, dir-vos que el tràiler està preparat per a eixir el dia de la Super Bowl. En España haurem d’esperar una miqueta més. I la data d’estrena és el 22 de maig del 2008. Paciència…

lunes, 3 de diciembre de 2007

Stardust

2007, Fantàstic. Dir: Matthew Vaungh. Guión: M. Vaungh y Jane Goldman. Música: Illan Eskheri. Int: Rick Gervais, Clare Dannes, Robert De Niro Michelle Pfeiffer, Peter O'Toole.

M’encanten aquestes històries... M’agrada creure en què l’amor verdader és la força més gran de la vida i que és el motor que mou el món. M’agraden les aventures fantàstiques, encara que alguns pensen que són per a xiquets (i probablement ho siguen…). M’agrada vore a un jove normal convertit en un heroi mític. Que no necessite fer-los passar una mala estona als que a l’inici li l’han feta passar a d’ell, ja que al final, no ha de demostrar-li res a ningú. M’agraden els mons fantàstics, ben creats, que il·luminen l'escena de forma especial. Aleshores, quan trobe una història que combina tot açò, es precís que m’il·lusione.
Stardust és una d’aquestes històries. Ens narra la vida d’un jove botiguer, que per amor a una dona creua el mur que limita la fantasia amb la realitat per introduir-se plenament en un món de somnis. En ell trobarem reis, princeses, fantasmes (dels dos tipus), bruixes, pirates, endevinadors, unicorns i fins i tot, estels amb vida pròpia... L’aventura ens narra un viatge iniciàtic, com en quasi tots aquestos casos, en el qual el personatge protagonista anirà creixent com a persona i com a heroi, progressivament, en funció de les influències dels altres personatges que apareixen al film.
Si podem criticar alguna cosa, tal vegada siga la poca personalitat de l’heroi del film, Ricky Gervais. Malgrat la seua evolució dins de l’obra potser aquest siga l’únic que no convenç de tot el repartiment. Ja que des de la seua partenaire/estel Claire Dannes, fins a la majoria dels secundaris entre els quals trobem ni més ni menys que a Peter O’Toole, Rufus Sewell i Sienna Miller, entre d’altres, cal dir que tot el repartiment realitza una excel·lent interpretació. Menció especial per a mi requereixen dos actors. En primer lloc, Robert DeNiro, que confirma ací que sap adaptar-se a qualsevol paper que li se propose, des del pirata més cruel fins a un afeminat que s’amaga en un món de salvatges. Tot açò amb el seu toc personal.
I per suposat Michelle Pfeiffer.
He de dir que no és una de les meues actrius preferides, però ací és impossible no reconèixer que està magnífica. Es tracta d’un paper genial per a ella, ja que és una bruixa molt envellida que es tornarà jove mijançant un enacnteri. Aquest fet li permetrà lluir tot el seu esplendor, i aprofitar la seua impressionant bellesa que la convertirà en un dimoni totalment encisador.
En fi, ja us dic que a mi, m’agraden especialment aquestes històries. Així que tal vegada no siga el més indicat per a jutjar. I és que fins i tot ara, quan ja fa vint anys de la seua estrena, encara veig amb molta estima i nostàlgia La Princesa promesa de Rob Reiner. I tal vegada Stardust siga la seua bessona en la primera dècada del segle XXI.

[REC]

2007, Terror. Dir: Jaume Balagueró y Paco Plaza. Guión: Balagueró, Plaza y Luis Berdejo. Int: Manuela Velasco, Vicente Gil, Pablo Rosso...

La última película de Jaume Balagueró y Paco Plaza nos narra una historia del terror impactante narrada por medio de los mecanismos de la televisión. Resulta que un equipo móvil del programa televisivo Mientras usted duerme se desplaza a un cuartel de bomberos para contarnos la historia de una noche normal dentro de la rutina del cuerpo. Los problemas empiezan cuando se recibe una llamada desde una casa vieja en la que una mujer mayor parece que ha enloquecido y está escandalizando a todos los vecinos. La sorpresa llegará cuando tanto los bomberos, como la policía, que ya está allí, y el equipo de TV se den cuenta de que el comportamiento de la mujer no es nada normal, ya que les recibe por medio de un violento ataque. La situación se complica cuando huyendo de la mujer llegan al rellano de la escalera y se les prohíbe salir del edificio por su propia seguridad.
Así pues encontraremos a un grupo de personas encerradas en un espacio reducido con una gran amenaza al acecho. Este mecanismo cinematográfico, es algo bastante utilizado en el cine de terror (lo hemos podido ver en Alien el Octavo pasajero entre otras muchas películas). Además, el hecho de unas personas que atacan violentamente a quien se les aproxima ha aparecido recientemente en 28 días después de la mano de Danny Boyle y en su genial secuela 28 semanas después dirigida de forma escepcional por el español Juan Carlos Fresnadillo. Con esto quiero decir, que la película innova únicamente en el aspecto de que todo lo que vemos se muestra a través de la cinta y sus imágenes registradas por la cámara de televisión (y no del todo, ya que este hecho también tenia un precedente en la conocida y polémica El proyecto de la Bruja de Blair)
Aun así, hay que decir que el resultado que obtienen los directores es muy bueno. De hecho el film ha conseguido numerosos premios en el Festival de Cine Internacional de Sitges. Y su objetivo de producir terror está sobradamente conseguido. La gente siente realmente pánico en la sala, de hecho, se han colgado videos en you tube mostrando las reacciones del público durante el visionado del film. Y las sensaciones de pánico entre la gente son espeluznantes. Si le pongo una única pega es el tipo de terror que trata. Al centrarse en impactos breves y repetidos, la película se hace un poco previsible pese a la dureza de sus imágenes. Para mi, siempre es más inquietante el terror psicológico de obras como Al final de la escalera, El sexto sentido o Los otros. Pero esto es una cuestión personal y de gustos.
En resumen, un buen producto que me crea una sensación semejante a la que tuve cuando vi otro film de Balagueró. Concretamente fue Darkness. La película me creó unas importantes expectativas respecto a lo que iba ver, y mi sensación al salir de la sala fue un poco la de decepción. Con Rec estamos ante una buena película de género, que cumple sobradamente sus intenciones, pero que en mi opinión no pasará a la historia como otros clásicos del mismo tipo ya lo han hecho.