Final Eurocopa 2008

S’ho creeu? Ho veieu possible? La selecció Espanyola s’ha proclamat campiona de l’Eurocopa Àustria - Suïssa 2008! Jo encara estic impressionat. El combinat nacional, fent un futbol d’allò més atractiu, va ser capaç de vèncer a Rússia en semifinals amb un contundent 3-0 i d’acabar amb la tot poderosa Alemanya (aquella que sempre guanya en l’esport que inventaren els anglesos) a la final per 1-0. La selecció, comandada per Luis Aragonés, “el Sabio de Hortaleza” ha creat un futbol de toc, que ha meravellat a tota Europa i que s’ha imposat en un campionat dels grans, d’aquells que donen prestigi. Feia 44 anys des de l’única victòria aconseguida pel combinat nacional. L’Eurocopa també del 1964, en què Espanya es va imposar davant Rússia, aleshores (URSS) amb el mític gol de Marcelino (que recientment s’ha demostrat que la gravació que coneixíem estava trucada, ja que el centre, no venia del jugador que tots pensàvem, sino d’un culé: coses del Franquisme??). El que més m’agrada, és que per fi, la selecció ha trobat el seu estil de joc, i que amb ell ha estat capaç de doblegar a seleccions tan poderoses com la Germana, i per a mi, sobretot, la Italiana. Una notícia realment interessant, referent a l’equip que des de sempre havia estat la seua bèstia negra.
La batuta d’aquest equip, l’ha portada magistralment Xavi Hernández. El de Tarrassa, ha sabut dirigir l’equip de Luis d’una forma excel·lent, creant joc, oferint-se constantment i defenent al mateix temps. De fet, la UEFA l’ha triat el millor jugador del torneig, i per a mi, molt encertadament.
La defensa, un dels aspectes més criticats a l’inici del campionat ha acabat la competició amb molt bona nota. Especialment, els dos centrals, Puyol, incombustible com sempre, i un Marchena sensacional, en tots els aspectes, tant defensius, com en la creació de joc i mantenint a ratlla als gallets de la resta dels equips.
Al centre del camp, voldria destacar la figura de Marcos Senna. El del Vila-real, ha demostrat un poder físic incomparable, a banda de la qualitat que té a les seues botes. Dubte prou que Albelda haguera estat capaç de millorar la tasca d’aquest, i tots sabeu que l’estil de futbol amb un pivot defensiu que “marque la ratlla” m’agrada prou. De fet, jo pensava que a les eliminatòries de quarts semifinal i a la final es necessitaria més consistència al centre del camp. Però em vaig enganyar. L’hispà-brasiler ha estat magnífic a la seua tasca, i en quasi cap moment del campionat ha necessitat a ningú al seu costat. No puc oblidar-me d’Iniesta, Cazorla, Silva i Cesc, que han estat capaços de donar-li profunditat a l’equip en els moments oportuns.
I a la davantera han estat immillorables, Villa, que per desgràcia es va perdre la final per lesió i “el Niño” Torres, que ens demostra que en velocitat i amb metres per davant, és un dels millors davanters d’Europa.
En fi, un campionat sensacional d’una selecció en la qual jo era el primer que no tenia massa fe. La llàstima, és que el creador que tot açò, ara se’n va cap al Fenerbache. Perque això si que vos ho dic: A banda de què l’equip ha jugat molt bé, i de què els canvis han estat fets de forma excel·lent, hi ha un factor clau per a mi en l’obtenció d’aquest títol: el bon ambient entre els jugadors de l’equip. I és que Luis ha estat capaç de carregar-se (esperem que de per vida) a Raul González Blanco de la Selecció. Sembla que el 7 madridista ha estat l’espurna de mal ambient dins del combinat nacional. La qual cosa ens fa pensar, en què haguera passat si aquest no haguera estat al mundial d’Alemanya del 2006. Però bo, açò ja és elucubrar massa. Esperem que Vicente “Don Pantunflo” del Bosque no el torne a portar, encara que em sembla poc probable, i sinó, al temps...
En fi, la cosa és que hem vist bon futbol, i per això estic content. I el que m’agrada més encara, és que aquest torneig l’ha guanyat un estil de futbol molt vistós, semblant al del millor Barça.

Ara ens toca suportar les declaracions de patriotisme i d’una nació unida que deriven de tot açò. I el que és pitjor, a tots els fatxes orgullosos, i totes les “estanqueres” penjades als balcons de tot el país (esperem que almenys no porten pollastre, ni bou...). Una llàstima pels que ens hem divertit veient futbol, simplement, a esta Eurocopa. Però estalviar-se açò, la part política, ja seria demanar massa.

Semifinals Eurocopa 2008

Tornem a parlar de futbol, donat que sembla que té prou interès entre els lectors. I esta vegada ho fem per donar una alegria. Si, encara que semble mentida, la selecció Espanyola va aconseguir passar la barrera de quarts de final i el que és millor encara: Eliminar a Itàlia!!
Els que em coneixeu, sabeu que no sóc massa patriota (per no dir gens), però el triomf davant Itàlia em va alegrar. Més que res pel que significa, d’acabar amb el futbol pobre i garrepa. I és que, si en la meua vida m’han donat ràbia algunes derrotes esportives, han sigut les que ens han fet patir els Italians. D’ací que la victòria davant la selecció “Azzurra” em done tanta alegria.
Però ara què? Espanya està en semifinals i per davant tenim als Russos i si passem, a la final ens esperarà el vencedor de l’Alemanya – Turquia que es juga esta mateixa nit. En principi tot apunta a una victòria Germana. Ja ho sabem, el futbol és un esport d’onze contra onze, que inventaren els Anglesos, que els que millor hi juguen són els Brasilers i on sempre guanya Alemanya (apuntem-ho per a una possible final). A més a més, el combinat Turc, està infestat de lesionats i sancionats, fins arribar al punt de què tal vegada el tercer porter haja d’eixir a jugar de lateral. Encara que jo no donaria als turcs mai per perduts. Ja han sigut capaços de remuntar dos marcadors en contra, contra Txèquia i Croàcia, quan semblava que no hi havia res a fer, i porten darrere una massa social de 150000 seguidors Otomans que van a donar-los el seu suport incondicional. Esta nit tindrem la solució d’aquest enfrontament i el que serà el primer finalista.
Però el que realment ens interessa és l’altra semifinal, la que enfronta a la “roja” amb Rússia, la que va ser la seua primera rival en el partit inicial de grup. La principal diferència, que hi haurà amb aquest partit, serà la d’una Rússia més motivada després de la seua victòria en la pròrroga contra Holanda (la que per a mi era la principal favorita), i l’aparició d’ Arshavin, el davanter del Zenit de Sant Petersburg, que en el primer partit estava sancionat i no va poder jugar, i que està destapant-se com un dels millors davanters de la competició. En fi, que malgrat el 4-1 inicial, a mi no em va semblar que Rússia fóra una selecció roïna. Al igual que en aqueix partit, pense que la clau estarà en l’equip que es pose per davant al marcador, encara que una remuntada també em sembla possible. I per suposat, en què els xicotets (Xavi, Iniesta, Silva, Cazorla,...) tinguen la bola.
El que em resulta una mica incongruent és el fet de dir ara que els Russos estan en un estat de forma excepcional. Jo crec que això no s’agafa en qüestió de dues setmanes, així que pot ser que es troben millor que els Espanyols per l’acumulació de partits que aquestos porten a les seues cames, però no estaran millor que en el primer partit, on els de Luis els en van fer quatre. Si, a la contra i tot el que vulgueu, però quatre.

Quarts de final Eurocopa 2008

L’Eurocopa ha donat per finalitzada la seua fase de grups. A partir d’ara arriben els maleïts quarts de final. La cita on la selecció Espanyola sempre abandona aquest tipus de competicions.
A l’igual que en el mundial anterior, la “roja” ha passat la fase de grups amb bona nota. Va golejar a Rússia en el primer partit (4-1) i va guanyar tan a Suècia com a Grècia, l’actual campió, en l’últim sospir del partit (2-1, en ambdós casos). La selecció presenta un bloc molt ben conjuntat amb mig campistes de toc i gran qualitat, i amb dos (quasi podríem dir tres) davanters en ratxa, amb una gran velocitat i molt bona definició. Si l’equip té una assignatura pendent, és la defensa. Però en la meua opinió, no és per culpa dels jugadors que la composen, ja que, a banda de Ramos que no sap a què juga (si ataca o defèn), la resta estan fent un bon paper. Per a mi el que falla, és que el centre del campo és massa blanet defenent. Si, sé que està Marcos Senna, que té més qualitat que Albelda i intenta fer eixa feina bruta que hauria de fer el de la Pobla Llarga, i no la fa mal. Però hem de pensar que de moment els rivals no han estat a la altura, i així i tot, quan el baló entra en l’últim quart del nostre camp hi ha una gran sensació d’inseguretat.
Els quarts de final han quedat de la següent manera:
Portugal – Alemanya
Croàcia – Turquia
Holanda – Rússia
Espanya – Itàlia
Dels favorits, podríem dir que ha caigut França, amb un equip massa major per a repetir les gestes passades, i amb alguns joves que despunten (Ribery o Benzema), però que no han estat capaços de salvar a la seua selecció. Podríem parlar també de Txèquia, que va caure davant Turquia en un partit d’infart.
En fi, el que ens ve ara és Itàlia. Una selecció que se’ns dona mal i que en la meua opinió és el pitjor rival que podia tocar-li a Espanya. De les 9 vegades que s’han enfrontat en competició oficial, la “Azzurra” ha guanyat en 5 ocasions, han hagut 3 empats i sols una victòria per a la selecció cap als anys 20. Es tracta d’un equip que sap molt bé al que juga: Una defensa tancada, un centre del camp corretjós i una davantera rapidíssima al contraatac, i que domina el joc aeri. Estic escrivint-ho i em semblen els ingredients perfectes per a acabar amb Espanya. Però se suposa que tenim 23 jugadors amb la qualitat suficient per a contrarestar aquest joc. El 4-1-3-2 de Luis fins el moment ha funcionat prou bé. També és cert que a excepció d’ahir contra Grècia (on jugaven els suplents un partit sense cap transcendència), sempre ens hem posat per davant al marcador. I així i tot, en les embranzides ofensives de Rússia i Suècia hem tingut problemes (no vull pensar que haguera passat si Zlatan Ibraimovich no s’haguera lesionat al mig temps del partit de Suècia). Per a mi, quan una cosa va bé, no hi ha que canviar-la, però crec que un poc més de duresa al mig del camp ens vindria molt bé. Parle de la incorporació a l’equip titular de Xabi Alonso, o fins i tot, la ubicació al centre del camp de Marchena, qui ha jugat prous vegades en eixa ubicació en el València CF, fent-ho prou bé, i que a més té experiència en fotre als Italians (i si no, recordeu l’eliminatòria de l’any passat de l’Inter en vuitens de final de la Champions, on al final del partit, els centrecampistes de Milà volien pegar-li per impotència, i fou d’allí d’on sorgí tota la polèmica amb David Navarro). També seria molt important el tret des de fora de l'àrea. Pot ser una factor interessant a explotar, ja que hi ha jugadors que tenen xut i molt fort (Senna, Xabi Alonso, Xavi,...), i abans de perdre un baló i provocar una contra sempre pot ser una opció.

A banda d’açò, hi ha una dada important a favor d’Espanya, i es que Andrea Pirlo i Genaro Gatusso no jugaran el partit a causa de sancions. I això és molt important, per que sense Pirlo, no sé quin jugador Italià serà capaç d’organitzar a l’equip.
En fi, tota una sèrie de factors que em tenen una mica embolicat i que fan que no siga capaç de donar un pronòstic sobre el resultat d’aquest partit. Què opineu vosaltres? Se n’anirem cap a casa el diumenge com en totes les nostres cites importants? O pel contrari anem parlant amb els italians per a què facen les maletes? El diumenge a les 11 de la nit a molt tardar sabrem la resposta.

Eurocopa 2008 Àustria/Suïssa

Com podeu vore, el post de hui va de futbol, i es que ja ha començat l’Eurocopa 2008 d’Àustria i Suïssa. Un mes ple de futbol amb bona cosa de partits i emocions amb què gaudir. Hui precisament debuta la selecció Espanyola. No es que inspiren massa confiança, encara que pareix que hi ha bon equip per a tocar el baló i marejar a la gent al mig del camp.
Però faça el que faça “la roja”, vaig a passar-me el mes veient futbol. Per això, el post és una mica per excusar-me, ja que entre això i els exàmens per corregir vaig a estar una miqueta embolicat. Així que si no llegiu massa novetats de cinema no vos enfadeu, que en juliol tornarem a la càrrega.

També podríem variar la temàtica aquest mes i xerrar una mica de futbol, i no m’aguante a comentar la victòria d’anit d’Holanda sobre Itàlia 3-0. Vaja tela, com va jugar la taronja mecànica. Els considere uns clars favorits per emportar-se el trofeu. Espere que passen primers i España també, sino en quarts a casa, si es que arriben...

Club Deportivo Alcoyano - Fútbol Club Barcelona

CD Alcoyano - 0
FC Barcelona - 3
------
FC Barcelona - 2
CD Alcoyano - 2

Fa un moment s'ha acabat el que ha sigut una eliminatòria de copa històrica dins de la trajectòria esportiva del meu equip local, l'Alcoyano.
Ja fa més d'un mes ens enteravem de què a l'equip d'alcoi anava a tocar-li en la seguent eliminatòria de Copa del Rei un dels equips que competixen habitualment en lliga de Campions. Jo i els meus amics somniaven en què ens caiguera el Barça, i així va ser. La veritat és que la cosa va estar prou repartideta per la zona, ja que al Madrid li tocava viatjar a Alacant i el Sevilla xafava les platges de Dènia. Sols al València li corresponia medir-se lluny d'aci, davant del Real Unión.
De seguida que es va saber la noticia la ciutat es va transformar. Tothom volia anar al camp i en el club es van columpiar demanant 60 euros per una entrada de general. Però així i tot el camp s'ompli. El partit d'anada va ser genial. No com a futbol, ja que en eixe aspecte va deixar prou que desitjar. Però com a esdeveniment social va resultar perfecte. La gent es va tornar boja anant a rebre als jugadors. Les portes de l'Hotel AC estaven plenes d'aficionats que somniaven en rebre un autògraf o en traure's una instantània amb els seus ídols. I després, el fet de poder estar al Collao, veient als jugadors del Barça tan a prop va ser magnífic. A banda de poder vore jóvens futbolistes de la ciutat debutant en el camp contra un dels millors clubs del món. L'única cosa que va embrutar una mica eixa genial nit, va ser l'actuació arbitral, que ens fastidiava el resultat amb un penal i un gol en el descompte, que ens deixaven un marcador impossible que no era gens necessari per al partit de la tronada.
Avuí s'ha jugat la dita tornada al Camp Nou. Mitja dotzena d'autobusos plens d'alcoians han partit cap a Barcelona per fer-li costat a l'equip. Però la cosa ja no ha estat igual. He vist el partit a un bar, i la veritat és que m'ha resultat prou avorrit. Imagine que al camp la cosa haurà sigut diferent, però las eliminatòries contra equips de primera a doble partit tenen aquestos inconvenients. I això que el resultat ha estat millor que el de l'anada. Ha sigut un dos a dos, però em sembla que aquest Barça ha jugat a mig gas, perque ha fet dos gols en els primers deu minuts i després s'ha relaxat. Aquest fet, amb l'ajuda de l'arbit que ha xiulat un penal, que en un partit de primera divisió probablement havera sigut la causa de la seua mort, i d'un gol en una jugada prou aillada cap al final del partit, li han donat l'empat a l'alcoià. Açò sols servirà per a què la premsa nacional es cebe amb un Barça que hui per hui és el que menys necessita. I espere que també tinga un altre efecte. M'agradaria que espolejara als jugadors d'un Alcoià que es troba un poc en hores baixes i que necessita ja aquest canvi d'actitud que el faça millorar en el seu joc. A vore si hi ha sort...