Diálogos para el recuerdo: Star Trek. La película

1979. Ciencia ficción. Dir: Robert Wise. Guión: Gene Rodemberry y Allan Dean Forster. Música: Jerry Goldsmith. Int: William Shatner, Leonard Nimoy, DeForrest Kelley, Persis Khambatta.

En 1979, Robert Wise con la Paramount a sus espaldas, se puso al frente de una de las primeras transposiciones de series de la pequeña a la gran pantalla. Se trataría de una space opera que habría de fascinar a gran número de generaciones, convirtiéndose en un fenómeno de masas casi a la altura del que hoy en día se ha dado con sagas como la de Star Wars o El señor de los anillos: Se trataba de Star Trek.

En los años 60 un visionario conocido con el nombre de Gene Rodenberry crearía para la televisión la más importante serie de ciencia ficción de la historia. Y digo visionario, porque en el momento de la historia que tratamos, fue capaz de reunir en el puente de mando de la mejor nave estelar del universo nada menos que a dos norteamericanos, un ruso, un escocés, un chino y una mujer negra. Un combinado multiracial y pluricultural, muy osado para la época, cuya misión se centraba en dirigir la USS Enterprise, la nave insignia de la Federación de Planetas Unidos.

Desde entonces la saga ha dado lugar a 10 películas cinematográficas, 5 series de televisión, otras tantas de animación, e incontables cantidades de merchandising. Es más, la fama de la serie en Estados Unidos es tan elevada que a sus fans se les conoce con un nombre concreto. Se trata de los trekkies, que han llegado a convertirse en algunos casos en fanáticos, casi podríamos decir religiosos, rivalizando con el público de Star Wars y llegando a amenazar de muerte al actor Malcom MacDowell, solo por el hecho de acabar con la vida del personaje del Capitan Kirk en la séptima entrega de la saga.

Pero eso ya es otra historia. El film que analizamos hoy, narrará las aventuras que correrán, intentando defender el planeta tierra de una amenaza desconocida, los principales personajes de la saga: El Capitán Kirk, el doctor Bones y su inseparable Señor Spock. Este último, un peculiar Vulcano, conocido por su ausencia de sentimientos se convirtió en el extraterrestre más conocido de la televisión, ya que forma junto a Kirk una pareja especial, sirviéndose de constante apoyo y contrapunto a lo largo de toda la historia.

Al frente de la Entreprise estos héroes se enfrentaran a V’ger un intrigante elemento rodeado por el mayor campo de fuerza conocido en el universo, que se dirige directamente a la tierra, con intenciones desconocidas, destruyendo todo cuanto encuentra en su camino.

Una historia intrigante, en pleno momento de cambio dentro del cine de ciencia ficción que aun hoy en dia se considera equiparable a los estrenos de su época, como La guerra de las galaxias, Alien o 2001: Una odisea espacial.

Crònica dels Palominos (III)

A petició del públic, el dia de l'Entrà.

"[...] La ‘Diana’ és l’acte que dóna l’inici a la trilogia festera. Possiblement siga un dels actes més emotius per al fester, al qual acudeixen en massa els qui han d’eixir en els tres trams i un bon grapat de membres de la filà que volen acompanyar a aquestos al llarg de tota la desfilada.

Enguany, la Societat Instructiva Musical de Benigànim i el Grup Barxell de Dolçaines i Tabals interpreten la peça Un moble més per a l’arrencada a la plaça. MP tindrà l’honor de fer el cabo davant una esquadra realment especial, i voluminosa. La ‘Diana’ baixa cap al Casal pels carrers més antics de la nostra ciutat, i avança a bon pas en direcció a l’església de Sant Jordi. Més endavant seran les notes de El k’sar el Yedid les que facen formar als festers en direcció al partidor.

Arranca el segon tros, amb AC com a cabo, i el secretari té temps de prendre’ns el pèl dient-nos que el cabo del tercer tros és un tal JM. El qual arribat el moment farà una arrencada excel·lent, deixant en molt bon lloc a tota la filà. I així va baixant la festa cap a la plaça on posarà el seu punt i final aquest primer acte tan especial.

L’esmorzar és ràpid, ja que quasi tots volem anar a veure l’’Entrà’ o a fer-se un parell de gotets pels carrers (i qui puga les dos coses).

A mig dia dinar d’’esquderos’ i prompte cap amunt, que després de l’any de càrrec hem d’eixir els segons. Per a mi enguany va ser un any especial. Després de trenta-un any en aquesta societat em posava davant d’una esquadra per a fer-la moure al so de Centenari mudéjar, la peça que José Mª Valls va composar en honor a aquesta cita tan especial que els Palominos vam tindre al 2004. Alternem la marxa amb El moro del Sinc, peça clàssica a la nostra filà que no pot faltar en cap de les nostres ‘entraes’. Amb el meu germà J a un costat i J el Metge a l’altre, vaig compartir el primer tros de cabo en un dels moments més emotius que han tingut per a mi aquestes festes. A l’esquadra de darrere venia JMª B de cabo, amb altres festers, i encara que no els vaig poder veure sé de bona fe que van quedar molt bé, al igual que PF, RC, TP,..., els cabos del segon tros, que segur que va quedar de categoria , com es mereix la filà. Allò que em sembla, no va quedar massa bé, va ser el canvi d’esquadra. No sé si per falta d’assaig dels ‘esquadreros’, per les preses de la junta, pels de l’associació, que tampoc ajuden, o una mica per tot, aquesta és l’assignatura pendent que la filà té de cara a la desfilada. Així que ja sabem, tots a esforçar-se i a posar remei.

L’Entra, pel que m’han contat va estar molt bé. No cal que vos compte com va triomfar Ll, el fill de P i B que feia que la gent es trencara les mans aplaudint. La veritat, quasi com tots els xiquets, però amb una nota més de color. Com a novetat, teníem a les dones de la filà, a les quals enguany hem enguany proveït d’armes. Han baixat desfilant “de quatre en fondo”, encara que no sé si molt contentes. Me s’ocorre proposar des d’ací que anem pensant en inventar alguna ‘roponà’ per a l’any que ve, així podrem fer coses més entretingudes passant-s’ho millor nosaltres, i fent que el públic gaudisca al pas de la filà. Ja que segurament estaran cansats de veure passar moros de quatre en quatre, uniformats de cap a peus, any darrere any.

Com que l’’Entrà’ va acabar tan prompte vam tindre l’oportunitat de començar l’altra festa quasi a hores de cristià, allargant-la fins ben entrada la nit a la Placeta de Correus. Cada vegada són més els llocs que els festers hem de visitar per compromisos i històries. Possiblement això haja produït el fet que la nit de l’’Entrà’, la filà molt prompte estiguera buida. O igual es que com vam començar tan prompte, la gent ja s’havia retirat. [...]"

Crònica dels Palominos (II)

Ací va un altre fragment. Aquest no tan divertit com la'ltre, però també interessant. A veure que vos sembla...

"[...]Cadascú allarga la festa com vol i com pot, per al dia següent alçar-se ben prompte per a la batalla del Dia dels Trons.
Bon matí, ja trobem alguns festers fent les guerrilles. Quasi tenim un disgust amb el trabuquet de J. F., però al final tot acaba bé, i em sembla que ell content per alliberar-se de l’esforç del ‘disparo’.
Després d’esmorzar s’encaminem cap als Salesians, punt des d’on parteix enguany la nostra filà. Allí, tots en ordre i uniformats fem un dels ‘Alardos’ en què més es dispara segons la meua memòria, arribant a quedar-se quasi tota la filà sense pólvora.
Em sembla que no disparem tots. Ja que fa uns anys que sent que un comando de veterans aprofita la batalla del matí, per acostar-se a la Penya el Bon Humor i passar una bona estona, mentre altres lluitem sota signe de la bandera mora. Ara, també estic tranquil, perque sé que les noves generacions venen empentant. Com el D., el xicon de J., que encara no té un any i ja va vestit amb el seu peto del ‘disparo’. Tremoleu Cristians, que en uns anyets anem a canviar la història.
A migdia dinar en la filà, i a la vesprada, després de l’estafeta i l’ambaixada, altra vegada a la guerra. Quasi al final de l’’alrado’ F. va vindre a dir-nos que la Guàrdia Civil estava vigilant i fent fotografies pel recorregut, per veure si els festers acomplien amb la normativa. Vam coincidir en ells a meitat del carrer Sant Llorenç i ens van seguir fins la plaça. Doncs vos puc dir, de bona font, que van estar fotografiant-nos i observant-nos amb deteniment, ja que jo estava molt prop d’ells. I la impressió que em va fer va ser, que els Palominos els vam donar una bona lliçó de com s’ha de fer aquest acte, disparant a la plaça de forma excel•lent i amb total seguretat. Crec que podem sentir-nos orgullosos, tots.Ja arribada la nit, Sant Jordi s’acomiada de nosaltres en l’aparició. Però encara resta temps per a la diversió, enguany en forma de Soparet del Pakistaní, per a un bon grapat de Palominos. Vestits amb americana damunt del trage de moro, alguns amb bigot o perilla, altres venent flors i pel•lícules, ballant i cantant, vam posar un bon grup de festers de la filà, el punt i final a aquesta trilogia festera.[...]"

Crònica dels Palominos (I)

Hola!
Els pocs lectors que té aquest bloc, potser vos preguntaveu per la darrera mancança de posts.
Les explicacions que puc donar-vos sobre açò són diverses. Les festes de sant Jordi, la proximitat de la fi de curs, les constants reunions, avaluacions, etc... de la meua vida normal. En fi, un fum de coses que m'han tingut apartat del raconet on conte les coses que em van passant pel cap.
I en especial, una de les raons més importants que he tingut, ha estat la crònica de les festes que enguany m'he encarregat de fer a la meua filà.
Ací vos deixe una petita mostra en el post número 100 d'aquest bloc, que semblava que anava de broma i avui està d'aniversari. Espere que vos faça riure com ho va fer als membres de la filà i que vos acoste a la millor part de les meues festes.

"[...]Una setmana després, arriba el ‘mig any’.

Un ‘mig any’ aquest, que sempre serà recordat pels Palominos d’una forma especial. Quan de bon matí es van confirmar els pronòstics de pluja, tots ens vam sentir una mica malament. Era inevitable suspendre els actes de la glorieta, que sempre solen ser els moments més divertits d’aquesta celebració.

Automàticament, els Palominos ens vam reunir a la filà i allí vam dinar junts a base de paella valenciana, ‘all i pebre’ i farinetes, muntant la festa pel nostre compte i divertint-nos com és habitual.

L’olla no calia preparar-la, ja que D. A., fester de la nostra societat i un dels cuiners més importants de la zona, l’havia preparada prèviament, divendres per la nit, a la filà.

Quan a la nit ens vam reunir per sopar i fer l’’entraeta’ va passar un succés totalment memorable: Els Palominos vam recordar el que és l’origen del nostre nom!

L’olleta, per aquestes coses que no són culpa de ningú es va fer roïna, però la majoria de nosaltres més valentes que unes pistoles i carregadets de cafè, ens la vam menjar. Ai al dia següent... Tota la filà anava de caguetes! No sabeu com em vaig riure escoltant els comentaris dels festers afectats.

En el moment de servir-la hi havia qui pensava que D., en una demostració de creativitat culinària, li havia posat a l’olleta formatge, o fins i tot vinagre. Creiem que no li havia encertat el gust, però bo, cap a dins. També hi havia qui deia que, el que ens feia falta era passar fam en una guerra per a apreciar un bon plat de calent, entre cullerada i cullerada. A qui li va sentar de categoria va ser a D. G., que encara no feia un mes que s’havia casat i era el primer plat de calent que li donava al seu cos. Per a d’ell estava excel·lent. Crec que va repetir i tot...

I si no les dones dels de Quart, que no es creien que s’havien indigestat, i li tiraven les culpes al cafè. Beuratge, que com tots sabem ben bé, no pot fer-li mal a ningú...

En fi, un mig any inoblidable, des del qual sense voler, vam homenatjar als nostres avant passats Palominos, que com tots sabeu van tindre una experiència semblant amb una mala feta de cafè. O al menys això és el que conta la llegenda... [...]"

Diálogos para el recuerdo: Se7en

1995, Thriller. Dir. David Fincher. Guión: Andrew Kevin Walker Saperstein Música: Howard Shore. Int: Brad Pitt, Morgan Freeman, Kevin Spacey.

Hoy he pensado, que ya que hemos revisado El silencio de los corderos, uno de los mejores trhillers de la historia del cine, sería adecuado tratar el único film de su género, que en mi opinión, ha sido capaz de, cómo mínimo igualarlo, o incluso superarlo: SE7EN.
Era el año 1995, cuando un semidesconocido David Fincher nos deleitaba con la impresionante historia de la caza de un asesino en serie.
Y digo semidesconocido porque era un director que venía del mundo de los spots publicitarios y los videoclips, y solo había realizado, eso si, magistralmente, la tercera secuela de Alien. Ahora cuenta en su haber con títulos tan geniales como The game, La habitación del pánico o El club de la lucha. Y ya estamos a la espera del próximo estreno de Zódiac, su última producción donde regresará al género policial que le dio en su dia la fama con esta excepcional Se7en.En una oscura, triste y fría Nueva York, nublada y regada por una constante y gélida lluvia, un maníaco asesino empieza a realizar crímenes sangrientos relacionados con los siete pecados capitales.
Gula, Avaricia, Pereza, Lujuria, Soberbia, Envidia e Ira.
Siete pecados, para siete sangrientos días de pasión de un desconocido Brad Pitt, en su primer papel en que mostraba lo buen actor que realmente es capaz de ser. Junto a él, el genial Morgan Freeman, dándole un contrapunto especial de tranquilidad y paciencia a la temperamental y pasional personalidad de Pitt.Una película de detectives. Una película de compañeros que daba una vuelta de tuerca al género del crimen, presentándonos a un rival excepcional. Un asesino tan astuto como inteligente, que es capaz de ponerse ante los dos inspectores sin que lo descubran. Y en este papel, un magistral Kevin Spacey, que ese año se ganó una nominación y un oscar por su genial interpretación de Kayser Soze en el primer film de Bryan Singer, Sospechosos habiltuales. Sin lugar a dudas podía haberselo llevado por su papel de este maníaco Nadie, de este Jonathan Doe de Se7en.

Diálogos para el recuerdo: Ben Hur

Épica. 1959 Dir: William Wyler. Guión: Lee Wallace, Karl Tunberg. Música: Milkos Rosza. Int: Charlton Heston, Stephen Boyd, Jack Hawkins.

Y que mejor en el dia de los Oscar que hablar de la película más galardonada de las historia de los premios de la academia. Hablamos de Ben-Hur, por supuesto. Y es que aunque en número de premios esté igualada a Titánic o a El retorno del rey, ninguna película en la historia podrá igualar los registros que consiguió la obra de William Wyler, y es que obtuvo once galardones, cuando la academia entregaba muchísimos menos que ahora.

El drama de Judá Ben-Hur, príncipe judío que compartió tiempo de su vida con Jesucristo, atrajo al público desde un primer momento. Se trata de una genial historia que ya tuvo su primera versión en el año 1926, salvando de la bancarrota a la recién creada Metro Gowlding Mayer.

La cinta narra la vida de este patricio, que traicionado por su amigo el tribuno Messala se verá abocado a los más grandes sufrimietos, entre los que destacamos su paso por Galeras y la enfermedad de la lepra, contraida por sus familiares más queridos.

La obra nos mostrará también apasionantes escenas bélicas, como la batalla naval; fantásticos paisajes del desierto; y la que sin duda será la escena más recordada por todo el público, y que pese a su antigüedad y a haber sido imitada en numerosas ocasiones, aun no ha sido igualada en la historia del séptimo arte: La carrera de cuadrigas.

Tras esta, se consumará la venganza del protagonista dando paso a la parte final de la cinta, que nos mostrará la pasión de Cristo a través de los ojos de Ben-Hur.

Con esta interpretación, Charlton Heston consiguió el premio a mejor actor. Junto a él vinieron el de mejor director para William Wyler y por supuesto, el de mejor película, sumados a 8 galardones más. Pero es que la producción lo merecía. Nada menos que 100000 diseños de vestuario, 8000 extras, 300 decorados y un récord en gastos de presupuesto en la historia del cine de la época.

Esta semana en el diálogo escucharemos el encuentro entre Judá y el tribuno Messala, que tras ser derrotado en la carrera, aun reserva una sorpresa para Ben-Hur.