2008, Comèdia. Direcció i Guió: Michel Gondry. Música: Jean Michelle Bernard. Intèrprets: Mos Def, Jack Black, Danny Glover y Sigourney Weaver.Esta setmana he anat al cinema a vore esta pel·lícula sense massa expectatives. Vaig vore el tràiler i em va cridar l’atenció la manera que tenien de tornar a rodar les pel·lícules i em va picar la curiositat. La cinta es va estrenar fa uns mesos, però a Alcoi encara no havia arribat, i ha sigut ara quan hem tingut la sort de poder vore-la.
La pel·lícula ens conta con un parell de joves intenten salvar un vell i antiquat vídeo-club abocat al tancament en un barri pobre d’una gran ciutat. Inicialment estava una mica decebut davant el visionat de la cinta. Les tonteries de Jack Black i Mos Def, em semblaven massa exagerades per a una història que no necessitava d’aquestos tocs d’humor tan grotescos per a funcionar bé. Però a partir de la magnetització de les cintes de vídeo i el conseqüent borrat de les mateixes,
la cosa va canviar per a millor. És en eixe moment on vorem els millors instants de la cinta, quan els propis protagonistes comencen a crear les seues pròpies versions de les pel·lícules clàssiques de la història del cinema. Ací trobarem els gags més divertits i enginyosos de tota l’obra. A banda de poder veure seqüències de cintes tan genials, com Els caçafantasmes, 2001: Una odissea de l’espai, Passejant a Miss Daisy o Els paraigües de Txesburg, trobarem escenes del documental Quan forem reis, pel qual tinc una especial debilitat, i que narra la història del combat al Zaire entre Mohammed Ali i George Freman.
A la part final de la cinta, serà una pel·lícula de creació pròpia la que agafarà el protagonisme del film, donant-nos fins i tot alguns moments realment entranyables, i fins i tot, nostàlgics o emotius. Cal destacar també, la intervenció en la pel·lícula d’actors de la talla de Danny Glover, o inclús de Sigourney Weaver.
Un producte interessant amb moments molt divertits, en especial per als amants del 7é art.
La pel·lícula ens conta con un parell de joves intenten salvar un vell i antiquat vídeo-club abocat al tancament en un barri pobre d’una gran ciutat. Inicialment estava una mica decebut davant el visionat de la cinta. Les tonteries de Jack Black i Mos Def, em semblaven massa exagerades per a una història que no necessitava d’aquestos tocs d’humor tan grotescos per a funcionar bé. Però a partir de la magnetització de les cintes de vídeo i el conseqüent borrat de les mateixes,
la cosa va canviar per a millor. És en eixe moment on vorem els millors instants de la cinta, quan els propis protagonistes comencen a crear les seues pròpies versions de les pel·lícules clàssiques de la història del cinema. Ací trobarem els gags més divertits i enginyosos de tota l’obra. A banda de poder veure seqüències de cintes tan genials, com Els caçafantasmes, 2001: Una odissea de l’espai, Passejant a Miss Daisy o Els paraigües de Txesburg, trobarem escenes del documental Quan forem reis, pel qual tinc una especial debilitat, i que narra la història del combat al Zaire entre Mohammed Ali i George Freman.A la part final de la cinta, serà una pel·lícula de creació pròpia la que agafarà el protagonisme del film, donant-nos fins i tot alguns moments realment entranyables, i fins i tot, nostàlgics o emotius. Cal destacar també, la intervenció en la pel·lícula d’actors de la talla de Danny Glover, o inclús de Sigourney Weaver.
Un producte interessant amb moments molt divertits, en especial per als amants del 7é art.
No hay comentarios:
Publicar un comentario