jueves, 4 de junio de 2009

Crònica dels Palominos (I)

Hola!
Els pocs lectors que té aquest bloc, potser vos preguntaveu per la darrera mancança de posts.
Les explicacions que puc donar-vos sobre açò són divers
es. Les festes de sant Jordi, la proximitat de la fi de curs, les constants reunions, avaluacions, etc... de la meua vida normal. En fi, un fum de coses que m'han tingut apartat del raconet on conte les coses que em van passant pel cap.
I en especial, una de les raons més importants que he tingut, ha estat la crònica de les festes que enguany m'he encarregat de fer a la meua filà.
Ací vos deixe una petita mostra en el post número 100 d'aquest bloc, que semblava que anava de broma i avui està d'aniversari. Espere que vos faça riure com ho va fer als membres de la filà i que vos acoste a la millor part de les meues festes.

"[...]Una setmana després, arriba el ‘mig any’.

Un ‘mig any’ aquest, que sempre serà recordat pels Palominos d’una forma especial. Quan de bon matí es van confirmar els pronòstics de pluja, tots ens vam sentir una mica malament. Era inevitable suspendre els actes de la glorieta, que sempre solen ser els moments més divertits d’aquesta celebració.

Automàticament, els Palominos ens vam reunir a la filà i allí vam dinar junts a base de paella valenciana, ‘all i pebre’ i farinetes, muntant la festa pel nostre compte i divertint-nos com és habitual.

L’olla no calia preparar-la, ja que D. A., fester de la nostra societat i un dels cuiners més importants de la zona, l’havia preparada prèviament, divendres per la nit, a la filà.

Quan a la nit ens vam reunir per sopar i fer l’’entraeta’ va passar un succés totalment memorable: Els Palominos vam recordar el que és l’origen del nostre nom!

L’olleta, per aquestes coses que no són culpa de ningú es va fer roïna, però la majoria de nosaltres més valentes que unes pistoles i carregadets de cafè, ens la vam menjar. Ai al dia següent... Tota la filà anava de caguetes! No sabeu com em vaig riure escoltant els comentaris dels festers afectats.

En el moment de servir-la hi havia qui pensava que D., en una demostració de creativitat culinària, li havia posat a l’olleta formatge, o fins i tot vinagre. Creiem que no li havia encertat el gust, però bo, cap a dins. També hi havia qui deia que, el que ens feia falta era passar fam en una guerra per a apreciar un bon plat de calent, entre cullerada i cullerada. A qui li va sentar de categoria va ser a D. G., que encara no feia un mes que s’havia casat i era el primer plat de calent que li donava al seu cos. Per a d’ell estava excel·lent. Crec que va repetir i tot...

I si no les dones dels de Quart, que no es creien que s’havien indigestat, i li tiraven les culpes al cafè. Beuratge, que com tots sabem ben bé, no pot fer-li mal a ningú...

En fi, un mig any inoblidable, des del qual sense voler, vam homenatjar als nostres avant passats Palominos, que com tots sabeu van tindre una experiència semblant amb una mala feta de cafè. O al menys això és el que conta la llegenda... [...]"

1 comentario:

Jordi Peidro dijo...

Amic Roy, gaudirem com mai escoltant les teues històries. I a pesar de les males llengues, esperem amb ganes la propera. Et donarem material per a que l'ompligues.
PD: Revisa el títol, o és que vols amagar nostre verdader malnòm?