Max Payne

2008 Policíac. Dir: John Moore. Guió: Beau Thorne, Sam Lake. Música: Marco Beltrami Int: Mark Walberg, Mila Kunis, Beau Bridges, Olga Kurylenko.

El que ha aconseguit John Moore amb aquesta cinta no resulta gens fàcil. Encara que no és exactament la mateixa que ens presenta el videojoc, el realitzador ha plasmat una estètica visual que té molt a veure amb la que vam trobar quan vam descobrir el personatge de Max els amants dels PCs i les videoconsoles. Cosa que, si vos dic la veritat, no ha de ser gens fàcil d’aconseguir, perque ni Robert Rodriguez en Sin City, ni el propi Frank Miller en Spirit, han pogut fer en aquestes dues adaptacions del món del còmic, que encara que són molt semblants a les vinyetes de les quals parteixen, no acaben de traspassar l’essència de l’original a la gran pantalla. L’únic director en la meua opinió, que ha aconseguit fer açò d’una forma excel·lent ha estat Zack Snyder, l’artífex de dues de les millors adaptacions del còmic al cinema que s’han fet en els darrers anys, 300 i Watchmen.

En una ciutat obscura, sempre coberta per la pluja i la neu, el detectiu Max Payne inicia un camí cap als inferns en busca de la venjança vers qui li va arrabassar la seua dona i el seu xiquet. En meitat del seu camí es posarà una droga de disseny nova, el valkyr, i una seu important de la indústria farmacèutica. Tot un seguit de problemes que enviaran al nostre heroi a enfrontar-se amb els seus companys de departament i a ser un incomprès dins del món que l’envolta, fins al punt d’arribar a lluitar contra tot i contra tots.

Encara que Marc Walberg no li sembla en res al personatge, podem dir que l’actor, ressuscitat gràcies a Scorsesse i The departed, no fa mal el paper de detectiu turmentat. Al seu costat treballen intèrprets especialitzats com Beau Bridges, i podem tornar a veure Olga Kurylenko, la guapíssima actriu que vam descobrir en Hitman (no estarà encasellant-se en històries de videojocs??) i que recientment ha participat en Quantum of Solace, la darrera història de James Bond.

Al final la cinta no deixa de ser un entreteniment divertit, que de vegades passa per aclarir massa voltes algunes coses que resulten totalment evidents. Però dins d’açò trobem una història amb alguns aspectes interessants que als amants del videojoc podran fer-nos recordar l’essència del que era clavar-nos dins la pell del detectiu i enfrontar-nos amb una infinitat de delinqüents fent servir efectes tan atractius com el temps bala en l’època en què Matrix acabava d’estrenar-se en la gran pantalla.