Batman begins

2005, Superherois. Dir: Christpher Nolan. Guió: Bob Kane & David S. Goyer. Música: James Newton Howard i Hans Zimmer. Interprets: Christian Bale, Liam Neeson, Micheal Caine, Gary Oldman, Katie Holmes i Morgan Freeman.

Esta setmana m’he apropat a la cinta de Chris Nolan per a anar preparant la propera estrena de la seua seqüela, The Dark Knight, o com s’ha traduït ací, El Cavaller Obscur.
Després d’una sèrie de televisió i 4 entregues, dues d’elles dirigides per Tim Burton (Batman i Batman Returns) i dues per Joel Schumacher (Batman Forever i Batman & Robin)va ser en el 2005 quan Christopher Nolan, el reputat director de cintes com Insomni, Memento o The Prestige es va posar al front d’un projecte dissenyat per a ressuscitar i dignificar, al mateix temps, un dels superherois amb més carisma que ha donat la factoria DC, i que més baix havia caigut en les darreres entregues de les seues aventures cinematogràfiques.

Batman begins, ens conta la història del multimilionari Bruce Wayne, que obsessionat amb el crim i la culpabilitat després de la mort dels seus pares, es dedica a vagar pel món buscant una manera d’acabar amb els seus dimonis (o rats penats en aquest cas) personals. SPOILER. En els seus viatges, coneixerà a Henri Ducard, alias Ra’s Al Ghul, que l’instruirà en l’art de la lluita i del domini mental amb la intenció de què entre a formar part d’una organització internacional justiciera, coneguda com a Lliga de les Ombres. Més tard, Wayne se n’assabentarà que Ducard amb l’ajuda d’Espantaocells, pretén destruir per complet la ciutat de Gotham, amb els seus habitants inclosos, per a netejar-la així de tot el crim i la corrupció que estan assolant-la. La solució a aquest conflicte serà el naixement de Batman. Fi d’SPOILER

La pel·lícula resulta realment interessant. Partint del seu repartiment, que es presenta molt atractiu amb noms com el de Christian Bale, com el Senyor de la Nit, Micheal Caine, Morgan Freeman, Gary Oldman i Liam Neeson. La història ens serveix com a excusa de cara a una presentació de personatges, una petita aventura i una explicació de l’origen del mite. En aquest film, trobem un superheroi realment humà, al qual li se pot fer mal directament i mitjançant els seus essers volguts. Açò és molt adequat, donat el fet que Batman és un superheroi totalment humà. És a dir, un home d’acer sense superpoders. Un home de carn i ossos, com tots nosaltres. Això si, amb la cartera ben plena per a poder equipar-se amb infinitat d’artefactes i objectes.
El to que té el film em fa inevitable recordar la que per a mi és sense cap dubte, la millor obra del còmic de superherois i del seu creador, Frank Miller: Batman. El retorn del senyor de la nit. Una novel·la gràfica apassionant, que ens presenta a un Batman entrat en anys, que després de retornar al camí de la lluita i la justícia, ha d’enfrontar-se amb els seus enemics clàssics, i fins i tot, amb un país que no vol superherois entre els seus habitants. Una història sensacional, que m’encantaria veure traslladada alguna vegada a la gran pantalla, amb el superheroi més humà que es recorda en la història del còmic.
En fi, un punt de partida realment interessant, sobretot de cara al que ens ve el proper mes a les nostres sales de cinema. El cavaller obscur té una pinta excelent. A més de tots els genials ingredients que tenia la seua antecesora, ara hem d’afegir l’arribada del brivall amb més carisma de tots els qui s’enfronten amb Batman: El Joker. Anteriorment interpretat pel gran Jack Nicholson, ara el testimoni ha caigut en mans del malauradament desaparegut Heath Ledger. Un gran actor, que ens abandonava enguany per sobredosi, i que des de la primera imatge seua que em vist a Internet en la pell del Joker, ens ha fascinat i atemorit al mateix temps. Un personatge realment inquietant, que pel que es veu ha estat interpretat magistralment per Ledger, de qui es parla que ha superat a Nicholson, i que fins i tot, podria rebre una nominació als óscars per la dita interpretació. De moment ens queda un temps d’espera i ens hem de conformar amb els tràilers, que ja ens donen un bestreta realment encisadora.

El llibre de l'amor

La nostra vida és com un llibre. La vida dels sers humans, de les persones, es podria comparar amb un llibre, o amb una novel·la.
La escrivim nosaltres. Cadascú la seua pròpia. I la tinta que perfila les línies, que després formaran les lletres i més endavant les paraules, la triem nosaltres mateixos. Amb açò, vos vull dir que hi haurà novel·les de tots els tipus, al igual que les persones, que també són de tots els tipus. Unes seran més passionals, altres més aventureres. Hi hauran relats curts o obres extenses. Trobarem novel·les de misteri, o d’intriga. I per damunt de totes aquestes, hi hauran novel·les d’amor. Perquè l’amor és un sentiment necessari en la vida de totes les persones, i un ingredient que no pot faltar en cap bona història.
Hui em toca parlar d’una d’aquestes novel·les d’amor. El protagonista és el meu amic Fran. Una persona excepcional, sense cap dubte. Amb ell, resulta realment difícil tindre qualsevol tipus de problema o enfrontament. Sempre està, amb la millor predisposició del món per a divertir-se amb tu, per a ajudar-te, per a escoltar-te, per a passar una estona, per a recolzar-te... i sempre, amb eixe somriure tant seu. Sempre, tant en els bons moments, com en els roïns. Què més li se pot demanar a un amic?
Porta una vida molt atrafegada. De vegades el veig com un artista del renaixement del segle XXI. Gent com Leonardo Da Vinci o Rafael Sanzio, que tractaven de conjugar totes les arts de la millor forma possible. Pintaven, escrivien, dibuixaven, esculpien, i fins i tot, tenien temps per a inventar coses. I ho feien tot d’una forma excel·lent. Doncs ell llig, estudia, practica esport, toca la dolçaina, i guarda una petita estona de temps per a aprendre italià, la llengua d’aquestos grans creadors.
Crec que he de dir-vos, que per a mi, la novel·la que Fran ha escrit fins a aquest moment ha estat prou entretinguda. Viatges, il·lusions, festes, emocions i un únic amor, han sigut el fil conductor de l’argument de la seua obra. Un amor que es renova constantment cada dia que passa. Un amor que es manté fresc com el primer dia, fa ja quasi uns 12 o 13 anys, no? I és que tot el temps que porten junts ha fet que entre ells es cree una complicitat que sols existeix dins de les grans parelles. Eixe amor que sent, per qui té hui al seu costat: Ali. La meua amiga Ali. Ella, que és capaç de ser tan encantadora com cap altra persona. Tots sabem que sempre es pot contar amb ella pel que ens siga necessari. I al igual que ell, sempre ens rebrà amb un preciós somriure als llavis.
Doncs hui, ha arribat el moment de què els dos escriguen un capítol de la seua obra en comú. El capítol, a partir del qual, els dos seran protagonistes del mateix llibre, i que té com a punt de partida una festa de la qual tots anem a ser partícips. I després, un viatge, que es reserven per a ells dos soles. Vos sembla que una història pot començar d’una forma millor?
Fran, Ali. Gaudiu de la vostra vida en comú. Viviu cada moment amb la màxima intensitat possible. Feu del vostre amor el protagonista d’esta història, i que siga la millor de totes les que s’han contat. Així, els dos, arribareu agafats de la ma, al moment d’escriure junts el vostre punt i final.

"Text per a la boda de Fran i Ali, celebrada el passat dissabte 12 de juliol.
No sé com etiquetar-lo, perque no és el tipus de text que habitualment apareix al bloc. Com a subtítol portava el següent: Text per a la boda del segle - v3".

La Dalia Negra

1987, Novela negra. James Ellroy. Fantástica novela negra del norteamericano James Ellroy. En ella se nos cuenta la obsesión de dos policías, Lee Blanchard y Dwigth "Bucky" Bleichert, con la investigación del brutal asesinato de la joven Elizabeth Ann Short. Spoiler. Los dos, que inician la historia como dos ex-boxeadores metidos a policías, que van a volver a combatir por motivos políticos, se nos presentan como Fuego y Hielo, respectivamente. Dos púgiles, totalmente distintos con un gran palmarés, que nunca habían combatido y que ahora lo harán para conseguir mejoras económicas en el departamento policial. Fuego y Hielo, viven buenos momentos tras su combate, y comparten su vida con Kay, la novia de Blanchard, formando un triángulo de amistad y amor.Las cosas se complicarán, cuando aparezca el cadáver, brutalmente asesinado, torturado y seccionado en dos partes, de Elizabeth Short, apodada por un periodista como "la Dalia Negra". Los dos detectives se obsesionarán con este caso y centrarán todos sus esfuerzos en descubrir al asesino. Esto les causará problemas emocionales, la perdida de su empleo, e incluso en el caso de uno de ellos, la muerte. Fin de Spoiler.
Una novela sensacional, que da un paso más adelante en el género negro, al presentarnos a unos personajes complejos, profundamente analizados, además de una, ya por si sola, apasionante historia.
2006, Cine negro. Director: Brian de Palma. Guión: Josh Friedman, basada en la obra de James Ellroy Música: Mark Isham. Interpretes: Josh Harnett, Aaron Eckhart, Scarlett Johanson, Hilary Swank.

La adaptación de ésta novela al cine, vendría de la mano de Brian de Palma. Se estrenó hace dos años en el Festival de Venecia, y recibió bastantes críticas malas tanto del público como de la prensa especializada. Se esperaba que un genio como de Palma, capaz de realizar obras tan magníficas como El precio del poder, Los intocables de Eliot Ness o Atrapado por su pasado, con un material tan bueno como el que ofrecía el texto de Ellroy, nos deleitara con una obra maestra. Y la verdad es que no fue así.
La película no está mal, y vista la magnitud de la obra, cabe decir que ésta es de muy difícil adaptación. Ahora bien, yo hubiese realizado algún cambio.

En primer lugar, no me parece que el casting sea el acertado. En la parte femenina está bien, pero en la masculina, ni Aaron Eckhart (que aun), pero sobre todo ni Josh Harnett, dan la talla para interpretar a Fuego y Hielo. Me parece que en el caso de Harnett es demasiado joven para dar vida a Bleichert, además de que no se le ve la personalidad de tipo duro que le es innata al personaje. Cro que de Palma le dio a un niño el papel de un hombre.

¿Qué podriamos sugerir? Para mi hubieran estado sensacionales en el papel de Fuego, Daniel Craig y en el de Hielo, Clive Owen. Sin duda, dos actores con mucha más personalidad que los que los interpretaron.

Por otra parte, hay gran cantidad de elipsis en la película, que si aparecen en el texto original. Algo que siempre es inevitable, dado el tamaño de la obra. Y además, algunos aspectos del film son solucionados por de Palma de un modo distinto al que vienen escritos en el texto, evitando así diversos viajes, y dando por sobreentendidas bastantes cosas que de no ser por la lectura de la novela, con un solo visionado del film no quedan nada claras.
En fin, que tenemos ante nosotros una historia realmente interesante, a la que es preferible acercarse desde la novela que desde la película, aunque la segunda no sea tan terrible como se dijo en su día.

Diálogos para el recuerdo: Blade Runner

1982, Ciencia Ficción (Por citar uno...) Dir: Ridley Scott. Guión: Hampton Fancher y David Peoples. Música: Vangelis. Int: Harrison Ford, Rutger Hauher, Sean Young, Daryl Hannah, Edward James Olmos.


Esta semana, dado que estamos ante el último programa de la temporada, he querido acercaros a un film verdaderamente especial para mi. Cuando hablo de Blade Runner puedo decir que, en mi opinión, estamos ante uno de los mejores films de la historia del cine.
Podríamos decir que estamos ante una película total. En ella se conjugan una serie de factores que la convierten en una obra maestra capaz de llevar al espectador a una catarsis que le hará reflexionar sobre interrogantes tan importantes, como la vida, el tiempo, la existencia de Dios, e incluso la muerte.
En primer lugar, hay que decir que la cinta conjuga diversos géneros de una manera excelente. Estamos ante una película de cine negro, con una ubicación espaciotemporal futurista e hiperreal, con momentos en los que cabe el drama, e incluso el amor, y con un final en el que podemos ver una transposición de lo que podría ser un encuentro entre el hombre y su creador.
Basada en la novela de Philip K. Dick, ¿Sueñan los androides con ovejas eléctricas?, la historia nos cuenta como un policía de Los Ángeles en el año 2019, tendrá que enfrentarse con unos androides, tan perfectos que pueden pasar como seres humanos, que se han escapado de sus destinos en el espacio exterior, para regresar a la tierra en busca de respuestas con su tiempo de vida limitado.
La cinta conjugará el buen hacer de su director Ridley Scott, un genio de la imagen visual, que tan solo había rodado hasta ese momento Los duelistas y Alien, el octavo pasajero, con los diseños del dibujante futurista Syd Mead, creando una ambientación que todavía no se ha superado en nuestros días. Frente a los futuros idílicos que nos ofrecían las cintas de la época, Blade Runner nos mostró una ciudad de Los Ángeles oscura, sucia, contaminada y habitada por los últimos reductos de una sociedad enferma, que ha emigrado a otras colonias exteriores tras la tercera guerra mundial.
En el apartado de la interpretación, contaremos con Harrison Ford en el papel de Rick Deckard, el cazador de replicantes, nombre con el que se conoce a los androides, con Sean Young, y Darryl Hannah en papeles de androides y con un soberbio Rutger Hauher, dando vida a Roy, el más humano de los replicantes. Un magnífico actor, que nos fascinó en este film, erigiéndose como el ser perfecto, y que por desgracia ha dedicado el resto de su carrera a producciones menores con el videoclub como principal destino.
En la parte musical, seria el griego Vangelis el encargado de crear la partitura que enmarcaría el film, creando temas míticos, que ya han pasado a la historia del cine. Si algo se le puede echar en cara al film, fue el hecho de no incluir en el proyecto a esos genios del comic francés de los 80, como Moebius o Mezieres, a quienes tanto se les debe en la película, estéticamente. De hecho, esto fue motivo de numerosas de las críticas que la cinta tuvo en su momento. Y es que hay que decir que en la fecha de su estreno, la cinta fue maltratada especialmente por la crítica. Sin duda, se trataba de una obra adelantada a su tiempo. Tendrían que pasar varios años para que se reconociera la genialidad del film y se pusiera a este en el sitio que merece: El primero y el más grande de los clásicos modernos.

Final Eurocopa 2008

S’ho creeu? Ho veieu possible? La selecció Espanyola s’ha proclamat campiona de l’Eurocopa Àustria - Suïssa 2008! Jo encara estic impressionat. El combinat nacional, fent un futbol d’allò més atractiu, va ser capaç de vèncer a Rússia en semifinals amb un contundent 3-0 i d’acabar amb la tot poderosa Alemanya (aquella que sempre guanya en l’esport que inventaren els anglesos) a la final per 1-0. La selecció, comandada per Luis Aragonés, “el Sabio de Hortaleza” ha creat un futbol de toc, que ha meravellat a tota Europa i que s’ha imposat en un campionat dels grans, d’aquells que donen prestigi. Feia 44 anys des de l’única victòria aconseguida pel combinat nacional. L’Eurocopa també del 1964, en què Espanya es va imposar davant Rússia, aleshores (URSS) amb el mític gol de Marcelino (que recientment s’ha demostrat que la gravació que coneixíem estava trucada, ja que el centre, no venia del jugador que tots pensàvem, sino d’un culé: coses del Franquisme??). El que més m’agrada, és que per fi, la selecció ha trobat el seu estil de joc, i que amb ell ha estat capaç de doblegar a seleccions tan poderoses com la Germana, i per a mi, sobretot, la Italiana. Una notícia realment interessant, referent a l’equip que des de sempre havia estat la seua bèstia negra.
La batuta d’aquest equip, l’ha portada magistralment Xavi Hernández. El de Tarrassa, ha sabut dirigir l’equip de Luis d’una forma excel·lent, creant joc, oferint-se constantment i defenent al mateix temps. De fet, la UEFA l’ha triat el millor jugador del torneig, i per a mi, molt encertadament.
La defensa, un dels aspectes més criticats a l’inici del campionat ha acabat la competició amb molt bona nota. Especialment, els dos centrals, Puyol, incombustible com sempre, i un Marchena sensacional, en tots els aspectes, tant defensius, com en la creació de joc i mantenint a ratlla als gallets de la resta dels equips.
Al centre del camp, voldria destacar la figura de Marcos Senna. El del Vila-real, ha demostrat un poder físic incomparable, a banda de la qualitat que té a les seues botes. Dubte prou que Albelda haguera estat capaç de millorar la tasca d’aquest, i tots sabeu que l’estil de futbol amb un pivot defensiu que “marque la ratlla” m’agrada prou. De fet, jo pensava que a les eliminatòries de quarts semifinal i a la final es necessitaria més consistència al centre del camp. Però em vaig enganyar. L’hispà-brasiler ha estat magnífic a la seua tasca, i en quasi cap moment del campionat ha necessitat a ningú al seu costat. No puc oblidar-me d’Iniesta, Cazorla, Silva i Cesc, que han estat capaços de donar-li profunditat a l’equip en els moments oportuns.
I a la davantera han estat immillorables, Villa, que per desgràcia es va perdre la final per lesió i “el Niño” Torres, que ens demostra que en velocitat i amb metres per davant, és un dels millors davanters d’Europa.
En fi, un campionat sensacional d’una selecció en la qual jo era el primer que no tenia massa fe. La llàstima, és que el creador que tot açò, ara se’n va cap al Fenerbache. Perque això si que vos ho dic: A banda de què l’equip ha jugat molt bé, i de què els canvis han estat fets de forma excel·lent, hi ha un factor clau per a mi en l’obtenció d’aquest títol: el bon ambient entre els jugadors de l’equip. I és que Luis ha estat capaç de carregar-se (esperem que de per vida) a Raul González Blanco de la Selecció. Sembla que el 7 madridista ha estat l’espurna de mal ambient dins del combinat nacional. La qual cosa ens fa pensar, en què haguera passat si aquest no haguera estat al mundial d’Alemanya del 2006. Però bo, açò ja és elucubrar massa. Esperem que Vicente “Don Pantunflo” del Bosque no el torne a portar, encara que em sembla poc probable, i sinó, al temps...
En fi, la cosa és que hem vist bon futbol, i per això estic content. I el que m’agrada més encara, és que aquest torneig l’ha guanyat un estil de futbol molt vistós, semblant al del millor Barça.

Ara ens toca suportar les declaracions de patriotisme i d’una nació unida que deriven de tot açò. I el que és pitjor, a tots els fatxes orgullosos, i totes les “estanqueres” penjades als balcons de tot el país (esperem que almenys no porten pollastre, ni bou...). Una llàstima pels que ens hem divertit veient futbol, simplement, a esta Eurocopa. Però estalviar-se açò, la part política, ja seria demanar massa.