S’ho creeu? Ho veieu possible? La selecció Espanyola s’ha proclamat campiona de l’Eurocopa Àustria - Suïssa 2008! Jo encara estic impressionat. El combinat nacional, fent un futbol d’allò més atractiu, va ser capaç de vèncer a Rússia en semifinals amb un contundent 3-0 i d’acabar amb la tot poderosa Alemanya (aquella que sempre guanya en l’esport que inventaren els anglesos) a la final per 1-0. La selecció, comandada per Luis Aragonés, “el Sabio de Hortaleza” ha creat un futbol de toc, que ha meravellat a tota Europa i que s’ha imposat en un campionat dels grans, d’aquells que donen prestigi. 
Feia 44 anys des de l’única victòria aconseguida pel combinat nacional. L’Eurocopa també del 1964, en què Espanya es va imposar davant Rússia, aleshores (URSS) amb el mític gol de Marcelino (que recientment s’ha demostrat que la gravació que coneixíem estava trucada, ja que el centre, no venia del jugador que tots pensàvem, sino d’un culé: coses del Franquisme??). El que més m’agrada, és que per fi, la selecció ha trobat el seu estil de joc, i que amb ell ha estat capaç de doblegar a seleccions tan poderoses com la Germana, i per a mi, sobretot, la Italiana. Una notícia realment interessant, referent a l’equip que des de sempre havia estat la seua bèstia negra.
La batuta d’aquest equip, l’ha portada magistralment Xavi Hernández. El de Tarrassa, ha sabut dirigir l’equip de Luis d’una forma excel·lent, creant joc, oferint-se constantment i defenent al mateix temps. De fet, la UEFA l’ha triat el millor jugador del torneig, i per a mi, molt encertadament.
La defensa, un dels aspectes més criticats a l’inici del campionat ha acabat la competició amb molt bona nota. Especialment, els dos centrals, Puyol, incombustible com sempre, i un Marchena sensacional, en tots els aspectes, tant defensius, com en la creació de joc i mantenint a ratlla als gallets de la resta dels equips.
Al centre del camp, voldria destacar la figura de Marcos Senna. El del Vila-real, ha demostrat un poder físic incomparable, a banda de la qualitat que té a les seues botes. Dubte prou que Albelda haguera estat capaç de millorar la tasca d’aquest, i tots sabeu que l’estil de futbol amb un pivot defensiu que “marque la ratlla” m’agrada prou. De fet, jo pensava que a les eliminatòries de quarts semifinal i a la final es necessitaria més consistència al centre del camp. Però em vaig enganyar. L’hispà-brasiler ha estat magnífic a la seua tasca, i en quasi cap moment del campionat ha necessitat a ningú al seu costat. No puc oblidar-me d’Iniesta, Cazorla, Silva i Cesc, que han estat capaços de donar-li profunditat a l’equip en els moments oportuns.
I a la davantera han estat immillorables, Villa, que per desgràcia es va perdre la final per lesió i “el Niño” Torres, que ens demostra que en velocitat i amb metres per davant, és un dels millors davanters d’Europa.
En fi, un campionat sensacional d’una selecció en la qual jo era el primer que no tenia massa fe. La llàstima, és que el creador que tot açò, ara se’n va cap al Fenerbache. Perque això si que vos ho dic: A banda de què l’equip ha jugat molt bé, i de què els canvis han estat fets de forma excel·lent, hi ha un factor clau per a mi en l’obtenció d’aquest títol: el bon ambient entre els jugadors de l’equip. I és que Luis ha estat capaç de carregar-se (esperem que de per vida) a Raul González Blanco de la Selecció. Sembla que el 7 madridista ha estat l’espurna de mal ambient dins del combinat nacional. La qual cosa ens fa pensar, en què haguera passat si aquest no haguera estat al mundial d’Alemanya del 2006. Però bo, açò ja és elucubrar massa. Esperem que Vicente “Don Pantunflo” del Bosque no el torne a portar, encara que em sembla poc probable, i sinó, al temps...
En fi, la cosa és que hem vist bon futbol, i per això estic content. I el que m’agrada més encara, és que aquest torneig l’ha guanyat un estil de futbol molt vistós, semblant al del millor Barça.
Feia 44 anys des de l’única victòria aconseguida pel combinat nacional. L’Eurocopa també del 1964, en què Espanya es va imposar davant Rússia, aleshores (URSS) amb el mític gol de Marcelino (que recientment s’ha demostrat que la gravació que coneixíem estava trucada, ja que el centre, no venia del jugador que tots pensàvem, sino d’un culé: coses del Franquisme??). El que més m’agrada, és que per fi, la selecció ha trobat el seu estil de joc, i que amb ell ha estat capaç de doblegar a seleccions tan poderoses com la Germana, i per a mi, sobretot, la Italiana. Una notícia realment interessant, referent a l’equip que des de sempre havia estat la seua bèstia negra.
La batuta d’aquest equip, l’ha portada magistralment Xavi Hernández. El de Tarrassa, ha sabut dirigir l’equip de Luis d’una forma excel·lent, creant joc, oferint-se constantment i defenent al mateix temps. De fet, la UEFA l’ha triat el millor jugador del torneig, i per a mi, molt encertadament.La defensa, un dels aspectes més criticats a l’inici del campionat ha acabat la competició amb molt bona nota. Especialment, els dos centrals, Puyol, incombustible com sempre, i un Marchena sensacional, en tots els aspectes, tant defensius, com en la creació de joc i mantenint a ratlla als gallets de la resta dels equips.
Al centre del camp, voldria destacar la figura de Marcos Senna. El del Vila-real, ha demostrat un poder físic incomparable, a banda de la qualitat que té a les seues botes. Dubte prou que Albelda haguera estat capaç de millorar la tasca d’aquest, i tots sabeu que l’estil de futbol amb un pivot defensiu que “marque la ratlla” m’agrada prou. De fet, jo pensava que a les eliminatòries de quarts semifinal i a la final es necessitaria més consistència al centre del camp. Però em vaig enganyar. L’hispà-brasiler ha estat magnífic a la seua tasca, i en quasi cap moment del campionat ha necessitat a ningú al seu costat. No puc oblidar-me d’Iniesta, Cazorla, Silva i Cesc, que han estat capaços de donar-li profunditat a l’equip en els moments oportuns.
I a la davantera han estat immillorables, Villa, que per desgràcia es va perdre la final per lesió i “el Niño” Torres, que ens demostra que en velocitat i amb metres per davant, és un dels millors davanters d’Europa.
En fi, un campionat sensacional d’una selecció en la qual jo era el primer que no tenia massa fe. La llàstima, és que el creador que tot açò, ara se’n va cap al Fenerbache. Perque això si que vos ho dic: A banda de què l’equip ha jugat molt bé, i de què els canvis han estat fets de forma excel·lent, hi ha un factor clau per a mi en l’obtenció d’aquest títol: el bon ambient entre els jugadors de l’equip. I és que Luis ha estat capaç de carregar-se (esperem que de per vida) a Raul González Blanco de la Selecció. Sembla que el 7 madridista ha estat l’espurna de mal ambient dins del combinat nacional. La qual cosa ens fa pensar, en què haguera passat si aquest no haguera estat al mundial d’Alemanya del 2006. Però bo, açò ja és elucubrar massa. Esperem que Vicente “Don Pantunflo” del Bosque no el torne a portar, encara que em sembla poc probable, i sinó, al temps...
En fi, la cosa és que hem vist bon futbol, i per això estic content. I el que m’agrada més encara, és que aquest torneig l’ha guanyat un estil de futbol molt vistós, semblant al del millor Barça.
Ara ens toca suportar les declaracions de patriotisme i d’una nació unida que deriven de tot açò. I el que és pitjor, a tots els fatxes orgullosos, i totes les “estanqueres” penjades als balcons de tot el país (esperem que almenys no porten pollastre, ni bou...). Una llàstima pels que ens hem divertit veient futbol, simplement, a esta Eurocopa. Però estalviar-se açò, la part política, ja seria demanar massa.
No hay comentarios:
Publicar un comentario